A les vuit i cinc, amb l’absència d’una regidora de Convergència, s’inicia la sessió. Una qüestió de presidència, que generalment no provoquen comentaris, inicia un debat sobre la situació financera de l’Ajuntament. Es tracta de la liquidació del pressupost de l’exercici del 2009. Amb un marcat to pre-electoral, CiU i PP aprofiten la desastrosa situació econòmca de l’Ajuntament per atacar l’equip de govern, que es defensa com pot, és a dir, malament.

Els dictàmens passen relativament desapercebuts i s’arriba a les proposicions. Dues de la CUP fan referència al servei de Rodalies: Una proposa fer arribar una queixa a RENFE, ADIF i al DPTOP de la Generalitat, per les deficiències, la manca d’informació  i la suspenció del sevei el dia 8 de març (va nevar). L’altra sol.licita a ADIF que es canvïin els sistemes d’accés a l’estació del Nord, tant des del carrer com des de els andanes, per tal d’evitar les incomoditats i els embusos que s’hi produeixen quotidianament. Les dues propostes són aprovades per unanimitat.

 

 

Cent disset milions d’euros, això és el que ha invertit l’administració, l’Ajuntament, la Diputació, la Generalitat, el govern del Regne i la Unió europea, al nucli antic de Manresa els darrers deu anys. Aquí hi ha de tot: la Seu, els nous jutjats, la façana posterior de la casa consistorial, les places Sant Ignasi, Gispert, Clavé o Valldaura, la Reforma!, el camí dels corrals, el carrer de Sant Bartomeu, les subvencions a la reabilitació d’habitatges, la passera, les millores al casal de les Escodines, els habitatges dels quatre cantons o el carrer Montserrat i algun projectet social com el Dinamo. Cent disset milions són molts diners, el doble, gaire bé, del pressupost municipal anual d’aquesta ciutat. Doncs bé,  malgrat aquesta injecció continuada i sense precedents de diner públic, el cert és que el nucli històric (Barri antic, Escodines i Remei) segueixen sent l’àmbit de la ciutat amb més habitatges buits, on més comerços i empreses han tancat i on la renta per càpita dels seus habitants és més baixa.

Així doncs, en què s’ha fallat? Perquè, evidentment, alguna cosa no s’ha fet prou bé si la relació entre esforç econòmic i resultats concrets és la que és.