Per Adam Majó Garriga. Portaveu de la CUP

Amb en Jordi Marsal, diputat del PSOE –a Madrid el PSC no existeix- només hi he parlat un vegada. Va ser a principis dels anys 90 en un programa de ràdio sobre el Servei militar. Els seus arguments em van semblar, ja aleshores, tronats i anacrònics. Defensava les virtuts integradores i educatives de la mili i la necessitat d’enviar a la presó als que ens negàvem a gaudir de tant saludable experiència. No sé ni si ell mateix es creia el que deia, el què si sé és que quan finalment, pocs anys més tard, es van suspendre tant el Servei militar obligatori com la Prestació substitutòria –tot i que a la Constitució espanyola encara s’hi manté  el deure de servir a les forces armades- el partit on milita aquest senyor es va oblidar  ràpidament de tot el que havia predicat i mai més ha tornat a reclamar el reclutament forçós. 

Ara que en Marsal ha anunciat que a partir del 9 de març ja no serà al Congrés de diputats, hi ha qui es lamenta que Manresa es quedi sense representant en tan alta instància. Jo no, la veritat, perquè aquest senyor no ha exercit mai com a portaveu dels seus veïns més propers, ni tan sols dels votants de la circumscripció per la que ha sigut escollit, sinó com a membre del grup parlamentari socialista, fidel i obedient a les directius del partit i als líders que aquest ha tingut en cada moment. Per això en 25 anys no ha votat ni un sol cop, ni un!, de manera diferent de qualsevol altre diputat del PSOE de qualsevol altra província del Regne. A favor de la LOAPA i de participar en la primera guerra del Golf o en contra de l’oficialitat de les seleccions catalanes o del traspàs de l’aeroport del Prat a la Generalitat, per posar només alguns exemples.
Ha estat tal la seva lleialtat, que tampoc va dubtar a mirar cap a una altra banda quan destacats dirigents del partit eren condemnats pels assassinats del GAL. I és que fa la impressió que en Marsal és dels que creuen que per defensar Espanya, tot s’hi val. Per això l’any 1992 al saló de plens de l’Ajuntament de Manresa, arran de  la detenció de dotzenes d’independentistes, va fer una defensa contundent de l’actuació de la Guàrdia Civil i va llevar qualsevol credibilitat als testimonis dels detinguts que denunciaven haver patit tortures. Anys més tard el tribunal europeu d’Estrasburg va condemnar l’estat i va donar la raó als independentistes, que encara esperen les disculpes del senyor diputat.
Algú pot pensar que tot i no tenir llibertat de vot un diputat manresà sempre pot fer pressió, ni que sigui als passadissos del Congréso, però veient l’estat de la xarxa ferroviària a la Catalunya central, per posar un altra exemple, tot fa pensar que la capacitat d’influència d’aquest polític manresà  és més aviat minsa.