Per Adam Majó Garriga. Portaveu de la CUP

El Juliol de 1997, ara fa 10 anys, ETA va segrestar un regidor del Partit Popular d’Ermua, a Euskadi, i va anunciar que si en el termini de 48 hores el govern espanyol, presidit aleshores per José Maria Aznar, no realitzava algun gest significatiu a favor del trasllat dels presos bascos a presons del País Basc, l’executarien.
L’executiu espanyol tenia dos opcions, cedir a l’ultimatum i anunciar que traslladarien els presos a presons properes al seu domicili familiar, tal i com, de fet, obliguen les convencions internacionals sobre règim penitenciari, i tal i com determina la mateixa llei espanyola, o negar-se a atendre les peticions d’ETA i esperar a veure si aquesta organització armada feia efectiva la seva amenaça. És prou sabut que el govern espanyol va optar per la segona opció i que ETA va acabar matant al regidor en qüestió, Miguel Àngel Blanco.
 Per omplir aquelles angoixants 48 hores, tot l’aparell polític i mediàtic espanyol (mitjans catalans, públics i privats inclosos) van optar per convertir el cas en un drama nacional, extremant els aspectes més emotius i evitant qualsevol reflexió pública sobre si potser valia la pena millorar les condicions de vida dels presos i sobretot de les seves famílies a canvi de salvar la vida d’en Blanco. Programes monotemàtics ininterromputs a tots els canals de televisió, plens municipal extraordinaris, concentracions, persecució d’abertzales i independentistes, pallisses a les presons,  etc…

A Manresa, recordem-ho, l’assumpte va acabar amb l’expulsió d’un regidor independentista de l’equip de govern.
El  PP va aprendre dues coses aquell dia, que en l’anomenada lluita antiterrorista, l’apel•lació als sentiments, d’indignació, de ràbia, de venjança i d’espanyolitat, podia ser altament efectiva, i que si ho feia, ni la suposada esquerra espanyola ni el nacionalisme català parlamentari s’atrevirien  a contestar-li el discurs.
De poc serviren després les lamentacions de molts dels que honestament van manifestar-se contra l’assassinat de Miguel Àngel Blanco i que es sentiren barroerament utilitzats per l’espanyolisme més intransigent. S’havia cedit la iniciativa als hereus del franquisme i aquests ja no l’han tornat a perdre mai. Només en una ocasió van sobrevalorar la força de la seva estratègia, el dia 12 de març del 2003, l’endemà de l’atemptat a l’estació d’Atotxa de Madrid. Però aquest fracàs no els ha fet desistir, i en la darrera treva d’ETA el PP s’ha permès el luxe de torpedinar sense contemplacions qualsevol intent de sortida negociada del conflicte. Convençuts que això els dona vots i sabent que el PSOE no s’atrevirà a canviar els paràmetres de la discussió per admetre obertament que  cal negociar políticament i que només cedint la paraula al poble basc  s’aconseguirà superar aquest llarg i dolorós enfrontament.