Plaques i monuments exaltant herois diversos,  retrats del dictador a les botigues de records o frases del Ducce pintades a la paret que han sobreviscut durant més de 60 anys. És evident que aquesta presència no s’explica unicament per l’actitut tòpicament despreocupada dels Italians, sinó, també, per una opinió amplia, en algunes zones fins i tot majorirtària, que aquell periode històric, els 20 anys de feixisme, van aportar a la societat Italiana ordre, prosperitat econòmica, autoestima i fins i tot una certa modernitat. No és estrany, doncs, que al Sud del país encara ara triomfi una opció política, com la que lidera en Silvio Berlusconi, que incorpora  les restes del neofeixisme del MSI  i que manté alguns paral.lelismes estètics i ideològics amb l’Itàlia dels anys trenta.

Tampoc és estrany que a l’Estat espanyol s’hi doni un fenòmen semblant i que sigui en els territoris on encara es conserven monuments i referents franquistes al carrer, on la gent voti majoritàriament una opció política, el PP, amb tantes conexions personals i polítiques amb el règim liderat per en Francisco Franco. A Catalunya, sortosament, les coses són molt diferents i gairebé tot-hom està d’acord en fer una valoració inequivocament negativa del fanquisme, associant-lo a la repressió, l’endarreriment econòmic i l’empobriment cultural. Per això, des de 1975, aquí no hem parat de treure de la via pública tota aquella simbologia que el feixisme hi va imposar. Una tasca, aquesta, que a Manresa encara és incompleta i que planteja un altra necessitat, la d’ubicar tota aquest material en un espai visitable on gent de totes les generacions puguin entendre i recordar que va significar la guerra i el franquisme. Com que el museu de Manresa no està en condicions d’acollir aquesta mostra de manera permanent, i com que tard o d’hora sembla que el volen especialitzar en el barroc, se’m acut un altra possibilitat, situar aquesta exposició en un edifici genuïnament franquista i que en aquest moments està sortosament infrautilitzat: la comisaria de la polícia nacional espanyola.  No tant sols perquè l’edifici mateix seria la millor metàfora del règim, sinó, també,  perquè just allà al costat hi podem trobar una veritable joia arquitectònica (i no ho dic amb ironia) d’aquell periode històric: l’edifici de Correus i telègrafs.

Adam Majó Garriga  Portaveu de la CUP