Per Adam Majó Garriga. Portaveu de la CUP

El carrer Arbonés de Manresa, que va de la plaça Montserrat, on ara hi ha el Conservatori de música, fins el carrer de les Piques, creuant l’avinguda d’Alfons XII, era, fa només 50 anys, un carrer atapeït de gent i activitat. Hi vivien dotzenes de famílies, els baixos eren tots ocupats per tallers i botigues, a l’església de la mare de deu de Montserrat si feia ofici habitualment i centenars d’obrers i criatures hi passaven cada dia per anar a la fàbrica Balcells o al convent de Sant Francesc. 
En aquests moments , el carrer Arbonés és un dels indrets més tristos i destartalats de la ciutat. Ja no hi queden establiments de cap mena, més de la meitat de les cases han estat enderrocades i encara no han estat substituïdes per nous edificis, la neteja és escassa i el pas de camions i maquinària pesada ha destrossat les llambordes del paviment i l’estreta vorera que hi havia. Els heroics veïns que encara hi queden, molts més dels que podria semblar pel lamentable aspecte exterior dels habitatges, han de suportar fang, pols i sorolls  des de fa anys. No es pot fer pagar a la gent del barri un preu tant alt per a la rehabilitació del nucli antic de la ciutat. No pot ser, per exemple, que es permeti que, en la construcció d’un edifici, les voreres sigui el primer que es destrossi i l’últim que s’arregli. No pot ser que s’ignori d’aquesta manera a col·lectius que per les seves condicions econòmiques , culturals o d’edat, no poden queixar-se com ho feríem altres

Aquest carrer té també una característica singular, una paret de gairebé quatre metres d’alçada  i més de cent  de llarg que amaga un hort-jardí que és un anacronisme urbanístic però que ofereix interessants possibilitats. Al vell mig d’un barri en transformació com aquest, no té sentit que s’hi mantingui un espai privat tant gran aïllat de l’exterior per murs opacs i infranquejables. Estaria bé que el nou regidor de rehabilitació, o el d’urbanisme, o l’alcalde, anessin a parlar amb la comunitat de monges Caputxines, les propietàries del jardí en qüestió, per tal d’arribar a un acord que permetés compartir, parcial o totalment, aquest espai amb els veïns del barri. En primer terme es podria obrir a la vista, permeten que el verd de l’interior embellís el carrer, i en segon terme es podria pactar unes condicions i uns horaris d’accés que permetessin que més gent en pogués gaudir.
De la mateixa manera que la comunitat de Santa Clara i els jesuïtes de la Cova han entès que no podien viure d’esquena al barri i han arribat a acords diversos per a compartir espais i serveis. Ara és l’hora d’asseure’s amb les monges Caputxines i mirar de fer un procés semblant en un dels racons del barri antic que ha patit un procés de degradació més agut i que més s’estan transformant. Els soferts veïns del carrer Arbonés s’ho mereixen.