Per Adam Majó Garriga. Portaveu de la CUP

En les darreres eleccions municipals, a Manresa, Esquerra Republicana de Catalunya ha perdut gairebé mil vots. La CUP n’ha guanyat 570, molts dels quals, probablement, de joves que votaven per primer cop. Si bé és cert  que en alguns municipis, com Berga, Vic o Vilafranca, el creixement de la CUP ha coincidit amb l’ensorrada d’ERC, també ho és que Esquerra ha baixat igualment a molts municipis on la CUP encara no s’hi ha presentat i que les raons d’aquest descens tenen més a veure amb la seva pròpia trajectòria recent que amb l’aparició d’alternatives.  Tot i així cal admetre que hi ha una franja de votants, estreta però real, que quan vota (no sempre ho fa) pot dubtar, si en té l’ocasió, entre ERC I la CUP. Uns diran que eren votants seus que ara els hi hem pres i els altres direm que de fet sempre han sigut nostres. Tant se val, el cas és que en el futur aquestes dues propostes es disputaran una part de l’electorat i aquesta situació, mal portada, pot comportar tensions i picabaralles que en cap cas contribuirien a eixamplar l’espai que ens és comú, el de l’opció per la independència.

Del que es tractaria, doncs, no es tant de barallar-nos per aquests vots que dubten, sinó d’aconseguir que la suma d’uns i altres sigui cada cop més gran. Entre la CUP i ERC hi ha prou diferències com perquè puguem treballar paral•lelament fent arribar les nostres propostes a sectors prou diferents. La CUP des de la radicalitat en la crítica social i  en la defensa de la terra, des de l’horitzontalitat organitzativa i des del rebuig al marc legal vigent. ERC amb propostes més assumibles per els poders econòmics, amb una visió més professionalitzada de la política i acceptant el marc legal constitucional com a legítim. A partir d’aquí, el què cal és un treball coordinat per a posar el dret a decidir, el dret a l’autodeterminació, al centre del debat polític i per exigir a les forces polítiques del unionisme, de la permanència al Regne d’Espanya, què s’expliquin, que raonin perquè defensen un marc polític que des de tants punts de vista (les finances, la sostenibilitat, la llengua, els drets de les persones…) es clarament perjudicial per als interessos de la majoria dels que vivim als Països catalans.
Hi havia una època, fa 15 o 20 anys,  que els de l’estelada, els independentistes, havíem d’anar donant explicacions. Tot sovint se’ns feia notar l’inconveniència d’aquesta mania nostra i se’ns animava a acceptar la realitat amb resignació. Darrerament, en canvi,  tinc la sensació que són els partidaris de quedar-nos a Espanya, els espanyolistes, els que han de buscar arguments que avalin aquesta opció. I els hi costa.