Per Adam Majó Garriga. Portaveu de la CUP

Que el regidor d’esports de l’ajuntament de Manresa, en Josep Lluís Gonzalbo, no ha tingut una actuació brillant no és cap secret. Ho diu la gent del món de l’esport, ho diuen alguns dels seus col•laboradors i ho admeten els propis companys d’equip de govern. Fins i tot una persona que compartia amb ell la candidatura d’ERC a les darreres eleccions municipals, l’atleta Meritxell Calduch, afirmava l’altre dia en aquest mateix diari que les instal•lacions esportives de la ciutat “fan pena” i que això obliga a marxar de la ciutat a més d’un esportista.

Segurament és cert que l’actual regidor d’esports no era la persona més adequada per ocupar aquest lloc, ara bé, no estic tan segur que de la mala gestió esportiva de l’actual equip de govern en tingui ell tota la culpa. Si la feina feta per aquesta regidoria no pot presentar un balanç prou positiu és, sobretot, perquè ni pressupostàriament ni estratègica ha representat una prioritat pel govern del Pacte de progrés. I en aquesta manca de voluntat política em sembla veure-hi una determinada visió, des del meu punt de vista equivocada, del paper de la pràctica esportiva en la societat.

La utilització que el franquisme va fer de l’activitat física i un cert menyspreu intel•lectual cap a l’esport espectacle, fan que des de determinats sectors del progressisme es consideri l’esport (amb l’excepció, potser, de l’excursionisme) com una activitat de segona categoria, molt per darrera, per exemple, del teatre o la lectura. 

El cert, en canvi,  és que l’accés a la pràctica esportiva és un element de benestar  social de primer ordre. No només perquè té una repercussió evident en la salut, alhora de combatre la relació entre pobresa i tendència a la obesitat i al sedentarisme, sinó també perquè representa un àmbit se socialització fonamental per a petits, joves i grans. A molts barris i pobles, el club de futbol és l’entitat que més socis té, on hi participa de manera voluntària més veïns i on els nouvinguts poden acudir per incerir-se satisfactòriament en la vida social del lloc on volen fer arrels. Per altra banda, a ningú se li escapa que la manca d’instal•lacions esportives municipals gratuïtes o a preus assequibles afecta, sobretot, a aquells qui no tenen els recursos per accedir a l’abundant oferta esportiva privada de la ciutat.
 En definitiva,  sí que és cert que en el món de l’esport hi ha molts aspectes a millorar: el masclisme dominant, l’excés de competitivitat o la interferència de les expectatives d’enriquiment ràpid, però això no ens hauria de fer oblidar el seu paper social positiu i, hores d’ara, insubstituïble.
I abans d’acabar, un incís. Algú m’ha retret que en la tribuna de la setmana passada no mencionés que la Llei de partits també la va votar CiU, al costat del PP i el PSOE. Queda dit.