Per Adam Majó Garriga 

A l’interior de Manresa mai hi haurà parc més gran que el del Castell o el de la Piscina. Un gran espai verd com correspondria a una ciutat que s’encamina als 100.000 habitants no podrà ser a l’interior del nucli urbà perquè l’abast de l’edificació ho impedeix. Tot i això, els espais verds d’una certa dimensió són equipaments públics als que una ciutat no pot renunciar, de la mateixa manera que tampoc prescindiria d’una biblioteca o d’un teatre de capacitat mitjana-gran. Així doncs, si ens calen àrees verdes però no les podem posar dins de la ciutat estricte, les haurem de situar al costat, on de fet ja ni tenim una, el parc de l’Agulla, però complint, això sí, determinats requisits d’accessibilitat. Dit d’una altra manera, si per anar passar una estona al parc, a jugar, a llegir al diari o a festejar, hi hem d’anar obligatòriament en cotxe, aleshores ja no estaria fent la funció que li pertoca a  un equipament com aquest. Un parc públic urbà ha de ser per definició d’acces universal i tot-hom, petits i grans, hi ha de poder accedir a peu o en bicicleta amb comoditat i seguretat.

Manresa, encara ara, és una ciutat compacte que no s’extèn descontroladament pel territori, però compta amb límits tous. Això vol dir, per posar un exemple, que malgrat que el bosc del Suanya ja no forma part del nucli urbà, hom pot arribar-s’hi a peu des del centre de Manresa sense trobar obstacles infranquejables. Que en una ciutat mitjana com Manresa,  la distància a un bosc o a l’entorn rural sigui una agradable passejada, és una petita meravella de la que ens podríem veure privats si segueix l’obsessió per rodejar-la d’un cinturó inexpugnable de carreteres i pol.ligons. Als limits Nord i Est de la Ciutat ja es va fer malament, i  actualment desplaçar-se caminant del nucli urbà als regadius del Poal, el parc de l’Agulla o Viladòrdis pot ser perillós i desagradable. En el seu moment les protestes de l’entitat ecologista l’Alzina només aconseguiren una insuficient rectificació.

Al Sud i a l’Est encara hi som a temps de fer-ho bé. Des del pont Vell, on cal actuar inmediatament per garantir la integritat física dels vianants, fins al camí del Suanya i Coll baix, passant per la torre de Sta catarina, la riera de Rajadell i la zona esportiva del Congost, els Manresans podem gaudir de l’excés a l’espai verd a escassa distància del centre històric. Assegurar que les noves transformacions urbanístiques no malmetran aquesta avantatge qualitativa és un objectiu al que no hauriem de renunciar.

Adam Majó Garriga