Per Adam Majó Garriga. Portaveu de la CUP

Quan en política la relació entre el govern i  l’oposició és de crispació permanent, d’atacs i contraatacs constants, el clima generat acaba distorsionant el contrast d’idees necessari i l’exigència de responsabilitats polítiques, per acabar convertint-se en un espectacle dialèctic del què és difícil fer un seguiment racional. Ara bé, l’altre extrem, la calma total, tampoc em sembla el millor dels panorames. La discussió, el debat, i la crítica pública als que exerceixen el poder és un aspecte imprescindible de la implicació social en els afers col·lectius.

Dic això, perquè em sembla que a Manresa hi ha un accés de complicitat general, de bonrotllisme, entre els que d’una manera o altre ens dediquem a la política municipal. I ho dic ara, perquè el president local d’ERC m’ha recriminat públicament haver exposat en aquest diari que dubtava que una determinada persona hagués sigut la més idònia per a un determinat càrrec públic.
Segons en Joan Vinyes valorar la feina feta per un determinat responsable polític és un atac personal que hauria de quedar fora del debat. No ho veig així, francament. Sobretot si tenim en compte que els partits que ens presentem a les eleccions no ho fem només amb propostes i referents ideològics, sinó també amb persones. I que en la propaganda electoral hi posem la cara de cadascú i n’expliquem la trajectòria i les aptituds individuals, que els candidats a l’alcaldia no se n’estan de lloar les virtuts de l’equip de gent que tenen al darrera, i que quan algú ho fa més o menys bé li plouen les floretes i els reconeixements, personals.
 El respecte per la persona que ocupa un càrrec públic implica la presumpció d’honestedat i la salvaguarda de la seva vida privada, però deixa la porta oberta, només faltaria, a la crítica a la seva actuació al cap davant d’una responsabilitat concreta, per la qual ha acceptat un nomenament i cobra un sou al cap del mes. Entre el món polític manresà em sembla veure-hi un cert corporativisme que ens porta, massa sovint, a tapar-nos les vergonyes els uns als altres. I quan dic vergonyes parlo, evidentment, de mancances polítiques, de res més.
 L’oasi manresà, l’aparenta absència de crítiques i conflictes d’uns a certa intensitat, no és cap casualitat ni és fruit únicament de la relació personal més o menys estreta  que s’estableix en una ciutat petita. La bassa d’oli no és altre cosa que resistència al canvi, de conservadorisme, en altres paraules. Un conservadorisme reforçat per l’excessiu clientelisme de bona part del teixit associatiu i que  es tradueix, sobretot, en la incapacitat del govern tripartit per plantejar un model de ciutat diferent del que proposen els principals poders econòmics. Bon reflex de tot això és la unanimitat amb que , al saló de plens, s’aproven les qüestions importants de ciutat.