Per Adam Majó Garriga. Portaveu de la CUP 

L’any 1938 en Francisco Franco signava les Leyes fundamentales del Reyno que  donaven a l’estat espanyol el seu actual nom oficial: Regne d’Espanya. Aquest mateix any naixia a Roma, a l’exili, en Juan Carlos de Borbon y Borbón.
En els primers anys del franquisme, i enlluernat pels èxits inicials del feixisme alemany i italià, en Franco s’autoanomenà Caudillo a imitació dels títols de Duce i Führer i es proclama cap d’estat d’un Regne sense rei. Després de la derrota dels seus companys Adolf Hitler i Benito Mussolini, l’astut general s’adona que li cal convertir la dictadura  d’inspiració obertament falangista en un règim igualment totalitari però de formes un xic més homologables. La fórmula que li sembla més adient és la  reinstauració progressiva de la dinastia borbònica, però com que el dictador no està disposat a renunciar al poder que ha aconseguit després d’una arriscada sublevació militar, de més de tres anys de guerra i de centenars de milers de morts, decideix que el rei no regnarà mentre ell mateix estigui en condicions de fer-ho. Així doncs, la recuperació plena de la monarquia ha d’esperar uns quants anys i es fa saltant-se a un dels membres de la cadena dinàstica, en Juan de Borbón, per passar directament al seu fill Juan Carlos.

És amb aquesta intenció que en Juanito, que aleshores té només 11 anys, s’instal•là a Madrid per iniciar, de la ma del seu padrí polític el general Franco, l’aprenentatge personal, polític i militar que l’ha de portar a ser rei. Són gairebé trenta anys de relació intensa en la que el caudillo es converteix en un segon pare per al jove Juan Carlos i el príncep esdevé el fill mascle que el dictador mai havia tingut. L’any 1969 en Juan Carlos de Borbón jura en cerimònia solemne els principis del Movimiento Nacional com a successor del Generalíssimo Franco  i quan el dictador mor, l’any 1975, les corts franquistes el proclamen rei.
Tot aquesta explicació per recordar el què de fet no és cap secret, que l’actual rei d’Espanya fou un fidel col•laborador de Franco a qui mai ha fet ni un sol retret públic. Aquesta és una dada important del nostre passat recent que si bé ningú s’atreveix a negar, sí que molts amaguen tant com poden, entre ells, i  sap greu, en Toni Soler i l’equip del programa de ràdio Minoria absoluta i del de televisió Polònia. Tant en Juan Carlos com en Franco són dos convidats habituals del programa, però malgrat això mai s’hi fa ni una sola referència a la seva estreta relació.  Res faria pensar a un espectador poc informat que aquests dos personatges històrics formaren durant anys un tàndem inseparable. És una llàstima que  precisament ara que tant es parla de recuperar la memòria històrica s’ocultin a les noves generacions aspectes clau del  passat que ajuden a entendre millor les excessives limitacions del present.