Per Adam Majó Garriga. Portaveu de la CUP

S’ha explicat moltes vegades que el nucli històric de Manresa, el barri antic, el Remei i les Escodines, ha patit un procés de degradació especialment acusat, que s’inicia a principis del segle XX, quan la burgesia Manresana comença a instal•lar-se més enllà de l’antic clos emmurallat, i que s’aguditza amb les crescudes demogràfiques d’abans i després de la guerra. Progressivament la gent de diners, les empreses i determinades institucions abandonen la ciutat antiga i el seu lloc l’ocupen els nouvinguts, gent amb un poder econòmic inferior, provinents primer d’altres països de la Península Ibèrica i més recentment d’altres llocs del món, sobretot de l’Àfrica del Nord.
La situació semblava haver tocat fons a finals dels vuitantes, principis dels norantes, amb cada cop més cases abandonades i botigues i tallers que tancaven. Excepte la plaça major i els dos o tres carrers més comercials, donava la impressió que la resta del barri estigués condemnat a  buidar-se progressivament per acabar caient inevitablement. Salvar el barri no semblava senzill, edificis fets amb materials de construcció de baixa qualitat, orografia complicada, retrocés econòmic i demogràfic a la ciutat, poques perspectives en el camp del turisme …

Malgrat això, tard i amb pressupost insuficient, l’any 1994 es crea FORUM (Foment de la rehabilitació Urbana de Manresa) per mirar de capgirar aquest procés. Els primers anys són difícils i els primers resultats tarden a veure’s i no compensen la dinàmica d’abandonament del barri.
Tot i això,  uns anys més tard Manresa es trobava en una situació immillorable per a reconvertir el nucli antic: el boom de la construcció atreia inversió privada fins i tot en carrers on feia molts anys que no s’hi invertia ni un duro (el de Sta. maria, per exemple) i la Generalitat l’inclou en la llei de barris, decisió que comporta una important injecció de capital. L’ajuntament té diners i els privats estan disposats a invertir. Era el gran moment. Però no n’hi ha hagut prou. S’ha prioritzat el creixement de la ciutat en altres sectors a la reconstrucció del nucli antic, bona part de la societat manresana segueixen donant l’esquena al barri, i ara, quan l’alegria inversora (pública i privada) s’atura, el barri encara està molt lluny d’allò que ens havíem imaginat. En molts carrers, les cases abandonades, els habitatges en males condicions, els solars vuits i bruts i la deixadesa de l’espai públic segueixen igual que fa quinze anys. 
Personalment, que el barri vell mantingui el seu caràcter marginal i una mica gamberro, a mi ja m’agrada, el què no és admissible és que encara tanta gent hagi de viure en habitatges que no reuneixen els mínims, en carrers tant bruts i trinxats i rebent els serveis bàsics de manera tant deficient.