Per Adam Majó Garriga. Portaveu de la CUP

 El ple de l’Ajuntament de Manresa ha aprovat apujar un 20 per cent, un 20 per cent!, els sous dels regidors. Resulta que aquests salaris s’augmenten un cop cada legislatura, precisament en la primera sessió o, el què és el mateix, en el ple més allunyat de la propera campanya electoral. El regidor de la CUP, en Roger Torras, va manifestar el seu desacord amb aquest augment qualificant-lo d’exagerat. Les respostes de l’equip de govern van oscil•lar entre un absurd to paternalista del portaveu del PSC-PSOE fins a la defensa ideològica que en feu la Núria Sensat, d’ICV-EUiA. I és aquest segon cas el que voldria contrarèplica. La Núria, que amb el nou augment passarà a cobrar 4.400 euros al mes, afirma que aquells que es dediquen a la política han de tenir un sou digne perquè sinó només podrien fer-ho els que tenen la vida resolta, els rics, bàsicament. Hi estem d’acord, però vols dir que la dignitat d’una retribució, al nostre país, comença a partir de multiplicar per 8 el salari mínim interprofessional? o per dos o tres el què cobra la majoria de treballadors i, sobretot, treballadores?

 També s’argumenta que en qualsevol empresa, i en nombre de treballadors l’Ajuntament de Manresa és la segona del municipi, un càrrec directiu cobraria encara més del què cobra un regidor de l’equip de govern, La comparació és tramposa. En primer lloc perquè la responsabilitat política té un plus de reconeixement públic i de servei a la societat (si més no hauria de tenir-lo) que no es pot mesurar amb diners, i en segon lloc, perquè si això fos veritat, no seria tant estrany veure alcaldes i regidors (si més no de ciutats mitjanes i grans) que voluntàriament abandonen la seva carrera política per anar a l’empresa privada. Però és que, a més, l’excessiva diferència  salarial entre els treballadors i els directius és un dels aspectes que els sindicats més critiquen de l’actual evolució del mercat de treball, és pròpia de societats amb un sistema productiu poc desenvolupat i no em sembla que es pugui defensar ni des de l’administració ni, encara menys, des de postures d’esquerres.
 Quan els polítics es posen uns sous molt per sobre del que cobra la majoria, la gent solem pensar dues coses, una que difícilment ens entendrà i ens defensarà algú que té un nivell de vida molt superior al nostre i, dues, que inevitablement aquests ingressos ( i la por a perdre’ls) acabarà condicionant les seves decisions polítiques.
 I una darrera reflexió. No hem dit i escoltat mil vegades que el planeta és finit, que perquè tota la humanitat pugui assolir uns mínims, nosaltres, a occident, tard o d’hora haurem de reduir el nostre nivell de consum? No està més que demostrat que la única manera real de gastar menys és, precisament, tenir menys, i que l’austeritat, una certa austeritat, no és només aconsellable sinó imprescindible? Doncs aleshores, perquè no ho tenim en compte també quan parlem dels propis ingressos?